Immersió lingüística a Catalunya

Últimament s'ha parlat molt de la Immersió lingüistica a Catalunya, però només els politics poden donar la seva opinió, pero aquest tema afecta directament als estudiants, no ens haurien de preguntar tambe a nosaltres??

Quina és la teva opinió sobre aquest tema?

jo creo que si porque si nos afecta que nos pregunten
pero por otra parte no porque si no abría conflictos entre nosotros de que si si o si no
aparte los políticos son unos egoístas y les da igual lo que digamos

És evident que l'educació en els territoris on es parla la llengua catalana ha d'ésser en aquesta llengua de la mateixa manera que a Anglaterra s'estudia en anglès i al Japó en japonès. És lògic i natural, doncs, educar-nos en la nostra llengua.

Des del punt de vista lingüístic, i tenint en compte la situació de bilingüisme assimilista dialectalitzant que patim als Països Catalans, es converteix en un imperatiu per a la supervivència de l'idioma i, per tant, del manteniment de la riquesa cultural, literària i lingüística del món.

El que cal criticar i canviar són els altres models educatius (si és que n'hi ha) que sofrim a la resta de la nació: al País Valencià, amb el model de doble via, cada any es veuen forçades 120.000 famílies (aprox.) a educar llurs fills en castellà per la falta d'oferta pública de la línia en català (quan hi ha molta més demanda que de la castellana!) i cap tribunal mou un dit perquè la situació variï -però, irònicament, a Catalunya, si sis famílies d'immigrants inadaptats es queixen, la maquinària estatal s'afanya a carregar contra el sistema-, a les Illes Balears i Pitiüses, la situació és molt semblant a la del Principat, a la Franja de Ponent s'ha arraconat el català fins a deixar-la com a simple matèria optativa i a la Catalunya Nord, com acostuma a passar a totes les llengües sota domini francès, només una petita xarxa d'escoles privades (La Bressola) ensenya en català.

GinXoriguer:

Realmente, en eso que llamáis "Cataluña Norte" -es decir, el Rosellón-, lamentablemente ya no se puede hablar de bilingüismo: el catalán, desplazado y prácticamente enterrado por el francés, apenas alcanza un 3% de hablantes respecto al total de población en el departamento de Pyrénées Orientales (66), que es el que se corresponde prácticamente con el antiguo Rosellón.

Además, olvidas que el español lleva teniendo una continuada y notable presencia en Cataluña desde mediados del s.XV y es también la lengua materna de la mayoría de catalanes, además de la más empleada en el Principado. Así, lo justo es que la educación sea totalmente bilingüe. El catalán, pese a estar en retroceso en cuanto a valores relativos, aumenta ligeramente en valores absolutos, prueba inconfundible de que no se halla en una situación crítica o de peligro -sería este caso si estuviese menguando en números absolutos de hablantes, algo que no sucede-.

Me hace gracia cuando sectores catalanistas se quejan masivamente de que en los patios de las escuelas y en la calle impere el español, cuando en las aulas se intenta imponer el uso exclusivo del catalán. ¿No será que la gente, cuando es libre -ya en los patios, ya en la calle-, se expresa como quiere?¿No será que prefieren libremente hablar en la lengua mayoritaria de Cataluña -no por mucho, pero mayoritaria-, el español?

La inmersión lingüística está siendo impuesta ferozmente en Cataluña por un nacionalismo agresivo, salvaje, sin escrúpulos y alejado de la realidad que se empeña una y otra vez en jugar a imperialistas de bolsillo -intentando asimilar a regiones como Valencia o las Baleares, generalmente hostiles a esta corriente catalanista y profundamente centralista-. ¿Os imagináis acaso a la Alemania o la Italia unificadas con los nombres de Estados Prusianos o Países Sardo-piamonteses respectivamente? Si ése fuese el caso dichos procesos unionistas jamás se hubiesen llegado a culminar. ¿Por qué entonces Países Catalanes?

GinXoriguer escribió:

És evident que l'educació en els territoris on es parla la llengua catalana ha d'ésser en aquesta llengua de la mateixa manera que a Anglaterra s'estudia en anglès i al Japó en japonès. És lògic i natural, doncs, educar-nos en la nostra llengua.

Curioso... lo mismo dicen que pensaba Franco cuando decía que en España el idioma es el español... cosa por cierto, falsa . Potenciar un idioma nunca debería de ser maltratando al otro y más si encima es la lengua oficial del Estado.

La Vanguardia, sábado, 28-12-39. Decía:

Sí, es cierto. Y no sólo sucede con premios oficiales. También numerosas revistas juveniles realizadas por parroquias e instituciones religiosas -o, al menos, principalmente- eran publicadas en catalán en pleno franquismo -incluso en los años cuarenta-.

Cornflakes,

Respecte a la substitució lingüística, que consideres ja consumada, a la Catalunya nord, terme imprecís al quedar sota domini francès comarques no integrants del Rosselló, pròpiament, et recomano la lectura d'aquest text de l'Institut de Sociolingüística Catalana, on, per cert, no és parla només d'un 3% de catalanoparlants:

El català a la Catalunya nord

Que el castellà té "una continuada y notable presencia desde mediados del s. XV[als Països Catalans]" és, essent molt benvolent, discutible. El procés de castellanització literària apar a finals del s. XVI afectant, sobretot, el País Valencià. I, com afirma Fuster, "no va acompanyada, al principi, de cap progrés considerable de castellanització social". El coneixement de la llengua de Cervantes pel gruix de la població segueix essent molt minso fins a inicis del s. XX (exceptuant el País Valencià, on, per causalitats vàries, la població comença a "dominar" el castellà al s. XIX).

I, sí, el castellà és la llengua materna dominant a Catalunya tal i com demostren les últimes onades del Centre d'Estudis d'Opinió. El retrocés en valors relatius és summament important car
és el que marca l'establiment de la castellanització en els rols socials i condueix, progressivament i indefugible, al retrocés en valors absoluts, per tant, la immersió lingüística està plenament justificada.

Ara bé, no és tracta de mantenir la nostra llengua en una situació no de perill, sinó d'acabar-la de normalitzar i garantir-ne el futur. L'educació en l'idioma català no ha d'ésser basada en mantenir-la mínimament "segura", sinó que ha d'ésser basada en el fet de que, quan dues llengües es troben en situació de conflicte, una s'acaba, inexorablement, imposant sobre l'altra (Vallverdú en parla en El fet lingüístic com a fet social) i, per tant, és preferible que la nostra en sigui la supervivent. Aquesta és la crua realitat sense subterfugis, qualsevol altra opció és una edulcoració.

El problema rau, doncs, en decidir quina llengua ha de sobreviure i esdevenir hegemònica en l'ús social. És clar, la catalana. Per què? Perquè és la llengua que va derivar del llatí en aquestes terres (el castellà té la seva pròpia àrea "natal", a més, de nombrosos llocs on es parla per motius històrics), perquè perdre una llengua i, per tant, la cultura que hi ha al darrera, és una tragèdia per a tots els humans que perdran una manera de veure les coses i una llengua viva que serveixi de plataforma d'accés i reinterpretació del corpus literari d'aquesta que ja mai més podrà ésser vist sinó per una selecta elit cultural i perquè l'enorme quantitat de defensors de la llengua i cultura catalanes no ho permetrien causant una fractura social d'una immensa magnitud (cal tenir en compte que, com a llengua d'identificació, el català creix substancialment).

També cal dir que una "majoria silenciosa", en paraules de Mas, dóna suport a la immersió lingüística. En conseqüència jo evitaria els qualificatius "ferozmente [...], agresivo, salvaje, sin escrúpulos y alejado de la realidad". Imperialisme? Segur que coneixeràs algú que és mig menorquí en el teu entorn escolar que defensa uns ideals semblants als meus. També caldria discutir sobre el terme 'Països Catalans', escollit per recollir el nostre més gran tret d'identitat, el català (fou elegit, també, per reflectir que antany el terme català servia tant per parlar del conjunt de llocs catalans com per parlar del Principat estrictament).

A en MSC,

Et recomano que llegeixis les respostes al meu company CornFlakes on parlo dels motius d'un model educatiu en català, que es planteja com a quelcom necessari.

Molt interessant la llista per desmuntar unes matràcoles que encara ningú havia exposat. T'adjunto, però, un vídeo titulat La llengua d'un poble esclau que rebenta violentament les paraules del rei en Joan Carles I que afirmen que "nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano".

La llengua d'un poble esclau

No he hablado de imperialismo, sino de imperialismo de bolsillo, intentando imponer la hegemonía de una parte, aunque quizás la más importante -igual que Prusia lo era para el Imperio Alemán-, a pequeña escala, en los territorios adyacentes, donde no es que el catalanismo sea muy popular -que haya uno medio menorquín que lo apoye no es representativo, recuerda que tanto Valencia como las Baleares están gobernadas por el PP, ajeno totalmente al pancatalanismo-, sucediéndose las manifestaciones contra este movimiento asimilador.

Además, deduzco de tus palabras, que defienden vivamente el que el catalán -pese a ser, como tú has reconocido, minoritario- se acabe imponiendo como lengua superviviente, que crees imposible la pacífica coexistencia de dos lenguas ampliamente habladas en un mismo territorio. Sin embargo, existen ejemplos de cohabitación donde ninguna de las dos lenguas es discriminada por la administración:

Voy a poner uno muy claro, el de la Provincia Autónoma de Bolzano/Bozen, situada en el Südtirol (Tirol del Sur), actualmente integrado en Italia y austriaco hasta el Tratado de Versalles (1919). La situación es la siguiente:

-El alemán y el italiano son los dos idiomas oficiales de la provincia.
-En algunos municipios orientales, el ladino -una lengua románica alpina poco extendida- es la tercera lengua oficial.
-La mayoría de los hablantes de la provincia de Bolzano/Bozen hablan dialectos austro-bávaros del alemán.
-Cada ciudadano tiene derecho a usar su lengua materna, incluso en un juicio. Las escuelas están separadas para cada grupo lingüístico.
-Las señalizaciones de tráfico son bilingües o trilingües. Sólo algunos paneles de estaciones ferroviarias son a veces monolingües (alemán). Muchos topónimos italianos para la poblaciones de la región son traducciones propuestas por Ettore Tolomei.
-Con el objetivo de establecer una justa presencia de cada grupo lingüístico en los puestos públicos de trabajo, se usa un sistema de "proporción étnica". Cada diez años, cuando se realiza el censo general de población, cada ciudadano ha de declarar a qué grupo lingüístico pertenece o quiere ser agregado. A partir de los resultados, se decide cuánta gente de cada grupo va a desempeñar un empleo de cara al público.
-Cuando la anexión de la parte meridional del Tirol por Italia en 1919, la inmensa mayoría de la población hablaba alemán: en 1910, según el último censo realizado antes de la P.G.M., los germanohablantes se cifraban en 224.000, los de ladino en 9.000 y los de italiano en 7.000. Como resultado de la italianización del Südtirol, cerca del 25% de la población habla italiano, concéntrandose alrededor de la ciudad de Bolzano/Bozen, donde conforman la mayoría (73%), como resultado directo de la política de asimilación de Benito Mussolini en los años veinte, cuando incitó a la emigración a la zona desde el resto de Italia.

Datos del censo de 2001:

Alemán - 69,15%
Italiano - 26,47%
Ladino - 4,37%






Desde 1948, el Partido Popular del Tirol del Sur (SVP), pro-austriaco y católico, ha gobernado la región con amplia mayoría. Representante de los hablantes de alemán y de ladino -pero que, sin embargo, no ha marginado o atacado a la minoría ítalohablante-, está encabezado por el Landeshauptmann Luis Durnwalder, en el poder desde 1989. Aquí, vestido con el típico traje tirolés:



Yo tengo la suerte de haber estado en la provincia y puedo afirmar que, pese al bilingüismo exisente en las poblaciones más grandes, no hay conflictos.

Jo penso que Catalunya tindria que seguir el model Basc, on els pares són els que escullen la llengua en la qual el seu fill serà educat. Si fos així, tots els fills de catalans escolliràn la pròpia llengua paterna per el seu aprenentatge i la llengua castellana passaria a una minoria que quedaria reduïda a la gent inmigran o la resta de persones que per motius personals no volguessin el català. Amb això veuríem com la llengua castellana passaria a ser problemàtica posat que al ser una minoria, les universitats, escoles, empreses.... passarien a parlar-se amb català i javors es parlaria de dues classes econòmiques sociolingüístiques. I justament per aquest últim motiu opino que la idea de fer a Catalunya un model com el Basc seria totalment impossible ja que afavoriria a la no opressió a Catalunya, però paral•lelament per a la resta de comunitats espanyoles no els resultaria una idea molt agraciada. Per això opino, tristament, que aquesta idea es només es una utopia.

No creo que lo que digas diera resultado, lo más lógico y justo, para los partidarios del catalan y los partidarios del castellano en partes iguales, sería que las asignaturas se dieran la mitad en castellano y la otra mitad en catalan, excepto las de lenguas que se darían lógicamente en la lengua que se estudía.
Lo único que se conseguría de la forma que dices sería separar a los niños en bandos.

Ned Flanders,

tu creus que separariem els nens en bàndols?

Actualment a Barcelona hi han dues escoles: el Liceu Frances i l'institut Britànic en les quals els pares han cregut que la millor educació per als seus fills està en mans d'una llengua com la francesa o l'anglesa. Si es que estàs d'acord en que hi hagin aquestes dues escoles a Barcelona perquè no seria posible el mateix però amb el català? I si aquesta idea passés a formar part d'una majoria de gent, no creus que els que volguessin parlar castellà se'n tindrien que anar o finalment adaptar? Jo opino que seria el més lògic i just, però com bé he dit en el meu darrer comentari, ho trobo tan bo i tan adequat per arribar al iletisme dell llenguatge català, que ho trobo una utopia.

Lo que se interpretaba es que en una misma escuela se separan los alumnos en dos bloques. Pero a parte, ¿que problemas tienes con que tambien se hable castellano?, ¿y la tolerancia? ¿Y la justicía? Los dos idiomas deberían convivir juntos sin ningún problema. Luego hablais que no os dejana hablar catalán cuando soys vosotros los que mirais con mala cara a los que hablan castellano. Yo no quiero criticar a nadie, solo quiero que haya tolerancia y justicia ¿es tan dificil?

Oh!!! m'encanten aquest arrebats per aprofitar i fer demagògia, quan en realitat no has acabat de comprendre el verdader significat de la meva simple i humil opinió.

Tornat a llegir, Ned Flanders els comentaris i diguem si e faltat el respecta a qualsevol castellà, català o d'alguna ednia. Si fos així no tindria cap problema per rectificar-me i demanar perdò.
Mentres tan opinió que el teu comentari està carregat de missatges que poden farí el meu estat anímic posat que jo no tinc cap problema amb els castellans. Ni els miro malament, ni tinc cap mena de discriminació contra ells.

Perdona pero jo no he dit que m'hagis faltat el respecte només he comentat que hi ha algunes persones que miren amb mala cara aquells qui parlen en castellà. En cap moment he dit que siguis tu una d'elles. Només era un comentari i no tenia intenció de faltar a ningú. Perdona si t'ha molestat el meu comentari perque no era la meva intenció.

Disculpes acceptades, Ned Flanders

Respecto a las palabras de Mas a las que aludía Xoriguer, hay que decir que no se puede ir creyendo lo que diga sobre la opinión del pueblo el jefe de un ejecutivo al que le dan absolutamente igual las legítimas demandas de la gente -véase sino la violencia con la que disolvió la concentración de los indignados en la Plaza Cataluña la primavera pasada, dejando numerosos heridos leves e imágenes vergonzosas de cargas policiales en pleno centro urbano-.

Es lógico que, digan lo que digan, la inmersión lingüística no es aceptada por muchos catalanes.

No tenia l'intenció de que ningú es sentis insultat només de donar a saber la meva opinió sobre el tema

Cornflakes tú que opinas de mis comentarios anteriores?

Simplemente, que nos has intentado colar alguna mentirijilla -los castellanohablantes (57%) son mayoritarios en Cataluña, como ha confirmado GinXoriguer-. Respecto a lo demás, no entiendo ese afán por ensalzar el catalán y eliminar y marginar a la lengua española, con larga tradición en Cataluña -inmersión lingüística, ley del cine, obligatoriedad de la rotulación en catalán...-.

Creo que la única resolución pacífica, que lejos de dañar, incluso contente a todos, pasa por la Unificación europea, como respuesta común a todos los nacionalismos europeos, que suelen ser sino incompatibles -siguiendo el ejemplo del Südtirol, es imposible contentar al nacionalismo italiano y al austriaco, sino es con una federación del Viejo Continente-. Sobre este punto, es interesante conocer las interesantes apreciaciones de Otto de Habsburgo (1912-2011), fallecido este julio, heredero al trono del multiétnico Imperio Austro-húngaro e hijo del emperador Carlos I, gran euopeísta, defensor de las raíces cristianas de Europa y diputado en el Parlamento europeo durante 30 años.

PD: Vigila tu ortografía, SIJ.

Resposta a en Cornflakes:

Primer de tot, caldria matisar el terme conflicte dins de l'àmbit lingüístic que no significa pas que es produeixin atacs o discriminacions socials entre dues o més comunitats de parlants, sinó que vol dir que hi ha interferències a nivell lèxic, sintàctic, gramatical i fonètic que condueixen inexorablement a la desaparició o folklorització de la llengua minoritària. Cal evitar, doncs, de donar a aquest terme un abast social inexistent.

Llamento dir que la situació de Tirol del Sud no és extrapolable a la dels Països Catalans car dues de les llengües en conflicte no són en cap cas minoritàries ni circumscrites al territori que aludeixes i, per tant, no veuen perillar llur existència. Caldria veure la situació del ladí, que desconec.

La coexistència de dues llengües sota un mateix territori administratiu, una essent minoritària i circumscrita al territori i l'altra majoritària i de més abast, condueix irremeiablement a la substitució lingüística i, amb ella, a la desaparició o folklorització de la llengua minoritzada. N'hi ha nombrosos exemples: el llatí sobre l'iber, el serbocroat (i altres llengües) sobre el dàlmata, l'anglès sobre el koasati (idioma que posseia discrepàncies fonètiques entre el parlar dels homes i el de les dones) o el castellà sobre l'asturià, clarament folkloritzat.

Com a conclusió us trancriure el 'Principi' de Mal de llengües de Jesús Tuson, escriptor i professor de la UB durant més de quaranta anys:

¿Podríeu, tal vegada, imaginar-vos un ecòleg feliç escrivint un llibre sobre les inacabables sabanes d'Àfrica, sobre un conjunt d'illots que suren a l'Oceà Pacífic o sobre les selves d'una Amazònia que ignora petjades humanes? De ben segur que l'ecòleg feliç farà un llibre plaent. Ara, imagineu aquest mateix ecòleg escrivint sobre els abocadors de runa i escombraries, sobre l'extinció dels boscos, sobre els aerosols que fan minvar perillosament la capa d'ozó o sobre la desaparició de les zones humides on prenen alè els ocells en les seves llargues, llarguíssimes migracions. Tot això ve a tomb d'una petita confidència: aquest llibre no ha estat còmode d'escriure, i ni les seves ironies han pogut amagar del tot la tristor, ni la confiança obligada envers la humanitat ha pogut vèncer la irritació davant l'estultícia d'alguns dels meus congèneres. No ha estat còmode d'escriure, perquè les llengües humanes són objectes delicats i, si no les defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria; potser tota la nostra memòria. Cal tenir-ne cura, perquè les llengües humanes, totes les llengües del nostre món sense excepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seves estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l'agressió i les preeminències. Les llengües no tenen parlaments ni organismes internacionals per dirimir conflictes; les llengúes desconeixen els perquè ni tenen intel·ligència ni tenen voluntat. Hi ha, però, qui té voluntat i té poder, i fa de les llengües bandera; i hi ha qui s'ho creu i cau en el parany de l'agressió, caient també, sense saber-ho, en els paranys d'una mala educació multisecular que ens voldria fidels a esquemes preconcebuts. I vet aquí que el món dels humans és ple de prejudicis.

GinXoriguer escribió:

Resposta a en Cornflakes:

Primer de tot, caldria matisar el terme conflicte dins de l'àmbit lingüístic que no significa pas que es produeixin atacs o discriminacions socials entre dues o més comunitats de parlants, sinó que vol dir que hi ha interferències a nivell lèxic, sintàctic, gramatical i fonètic que condueixen inexorablement a la desaparició o folklorització de la llengua minoritària. Cal evitar, doncs, de donar a aquest terme un abast social inexistent.

Llamento dir que la situació de Tirol del Sud no és extrapolable a la dels Països Catalans car dues de les llengües en conflicte no són en cap cas minoritàries ni circumscrites al territori que aludeixes i, per tant, no veuen perillar llur existència. Caldria veure la situació del ladí, que desconec.

La coexistència de dues llengües sota un mateix territori administratiu, una essent minoritària i circumscrita al territori i l'altra majoritària i de més abast, condueix irremeiablement a la substitució lingüística i, amb ella, a la desaparició o folklorització de la llengua minoritzada. N'hi ha nombrosos exemples: el llatí sobre l'iber, el serbocroat (i altres llengües) sobre el dàlmata, l'anglès sobre el koasati (idioma que posseia discrepàncies fonètiques entre el parlar dels homes i el de les dones) o el castellà sobre l'asturià, clarament folkloritzat.

Com a conclusió us trancriure el 'Principi' de Mal de llengües de Jesús Tuson, escriptor i professor de la UB durant més de quaranta anys:

¿Podríeu, tal vegada, imaginar-vos un ecòleg feliç escrivint un llibre sobre les inacabables sabanes d'Àfrica, sobre un conjunt d'illots que suren a l'Oceà Pacífic o sobre les selves d'una Amazònia que ignora petjades humanes? De ben segur que l'ecòleg feliç farà un llibre plaent. Ara, imagineu aquest mateix ecòleg escrivint sobre els abocadors de runa i escombraries, sobre l'extinció dels boscos, sobre els aerosols que fan minvar perillosament la capa d'ozó o sobre la desaparició de les zones humides on prenen alè els ocells en les seves llargues, llarguíssimes migracions. Tot això ve a tomb d'una petita confidència: aquest llibre no ha estat còmode d'escriure, i ni les seves ironies han pogut amagar del tot la tristor, ni la confiança obligada envers la humanitat ha pogut vèncer la irritació davant l'estultícia d'alguns dels meus congèneres. No ha estat còmode d'escriure, perquè les llengües humanes són objectes delicats i, si no les defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria; potser tota la nostra memòria. Cal tenir-ne cura, perquè les llengües humanes, totes les llengües del nostre món sense excepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seves estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l'agressió i les preeminències. Les llengües no tenen parlaments ni organismes internacionals per dirimir conflictes; les llengúes desconeixen els perquè ni tenen intel·ligència ni tenen voluntat. Hi ha, però, qui té voluntat i té poder, i fa de les llengües bandera; i hi ha qui s'ho creu i cau en el parany de l'agressió, caient també, sense saber-ho, en els paranys d'una mala educació multisecular que ens voldria fidels a esquemes preconcebuts. I vet aquí que el món dels humans és ple de prejudicis.

Hay ciertos aspectos de tu intervención que deben ser corregidos:

Uno de ellos es que no necesariamente -aunque puede influir- el contacto entre dos lenguas no ha de llevar a interferencias -pese a sí ser el caso del español y el catalán en Cataluña- o a la "folklorización" de una de ellas. Ese "conflicto lingüístico" al que has aludido no existe en ningún caso en el Tirol del Sur -en cierto modo por la gran diferencia entre el alemán y el italiano-. Además, el italiano sí que es minoritario en la región -ya publiqué los datos del último censo-. Y por otro lado, el catalán sí está presente más allá de los límites del Principado -que es donde se aplica la inmersión-; eso lo sabes tú mejor que yo. Así, la situación existente en el Südtirol sí es, en cierto modo, comparable a la catalana para que nos sirva de modelo de convivencia bilingüe sin conflictos -en todos sus sentidos-.

Respecto a la situación del ladino, se ha de remarcar que probablemente el ser la tercera lengua, confinada a unas pocas localidades alpinas, en un territorio con dos lenguas preponderantes le ha hecho quedar en un punto medio que, de momento, está suponiendo su salvación. Si, por el contrario, estuviese enfrentada a otra mayoritaria, no hubiese sobrevivido -o hubiese sido relegada al más estricto aislamiento en las más inaccesibles montañas- .

No se si os dais cuenta que todos estos problemas se acabarian si solo se impartiera una lengua, no solo a nivel nacional, sinó que también a nivel internacional. Podríamos darle otra oportunidad al esperanto, que es una lengua que pretendía la unificación lingüística mezclando palabras y raíces de diferentes lenguas, pero fracasó en el intento.

Em temo que cal corregir, també, certs aspectes de la teva intervenció clarament erronis i esbiaixats, potser produïts per una mala comprensió del meu anterior comentari:

El primer és que en una situació de contacte, també anomenada bilingüisme social en un mateix territori, entre dues llengües, una majoritària i parlada a altres contrades i una minoritària (o minoritzada) i circumscrita a la contrada, condueix irremeiablement a la desaparició o folklorització de la llengua minoritària, anomenada també substitució lingüística o lingüicidi.

La situació a Tirol del Sud no és aquesta i si el meu anterior comentari t'ha dut a pensar-ho llamento no haver-me expressat millor. L'italià potser és llengua minoritària a la regió però rep la influència de més de 50 milions de parlants monolingües italians. El català, d'altra banda, només és parlat als Països Catalans, que és on hi ha el conflicte lingüístic (independentment dels llocs on hi hagi ço anomenat immersió lingüística!). I, a més de la diferència substancial entre l'italià i l'alemany que assenyales, també hi ha la influència unitària dels mitjans italians, de les grans ciutats, dels models literaris, etc. La situació de Südtirol no és, sota cap concepte, comparable a la nostra realitat.

Em reafirmo en el meu execrable desconeixement del ladí.

Ned Flanders escribió:

No se si os dais cuenta que todos estos problemas se acabarian si solo se impartiera una lengua, no solo a nivel nacional, sinó que también a nivel internacional. Podríamos darle otra oportunidad al esperanto, que es una lengua que pretendía la unificación lingüística mezclando palabras y raíces de diferentes lenguas, pero fracasó en el intento.

Les llengües són riquesa! El teu desiri és comparable a desitjar l'extinció de tots els animals menys els d'una espècie i, en conseqüència, abjecte o -espero- poc meditat.

L'esperanto, com una llarga llistat d'idiomes artificials menys coneguts, és un projecte totalment utòpic perquè és una llengua buida, sense cap cultura, moral, religió al darrere.

He dicho que era comparable en cuanto a modelo a seguir -aunque sólo sería una solución a corto/medio plazo-, no en lo referente a que fuese una situación idéntica.

En todo caso, tu planteamiento de que el estatus actual sólo tiene la salida de la imposición de una lengua sobre otra, es, como mínimo, poco abierto y proclive a la evaluación de soluciones más optimistas que sean, a su vez, realistas.